Out of this world

Aquest és un dels trucs que vaig fer a la final de Catalunya del FEM Matemàtiques. És un truc anomenat Out of this world, un dels meus preferits, original de Paul Curry. Espero que us agradi!

D’aquí poc penjaré el vídeo complet, l’estic acabant d’editar.

Gust adquirit

Abans que res, perdoneu per no escriure abans. És una pena, perquè abans d’aquesta aturada portava un molt bon ritme, però és que aquest segon quadrimestre la cosa s’ha complicat a la universitat.

En fi, avui comentaré un tema social que, com molts, no entenc, i que es pot resumir en el següent diàleg:

“- És que a mi no m’agrada la cervesa. – Tranquil, ja t’hi acostumaràs.”

Pel que jo entenc d’aquesta frase, has de forçar-te a beure cervesa fins que t’agradi. Sé que sona molt dur, però la idea rere això és aquesta: t’has d’autoimposar un gust. Digueu-me estrany, però a mi quan una cosa no m’agrada, no la provo més, a no ser que estigui obligat per raons mèdiques o altres motius.

Però aquests altres motius no inclouen la pressió social de l’entorn. Potser dones una imatge més “cool” amb una cervesa a la mà que amb una botella d’aigua. Potser els filtres d’Instagram afavoreixen més les cerveses que la resta de begudes. Potser les cerveses et permeten posar peus de foto més especials, com “Mediterràniament” (si ho fas, posa a la foto un filtre de color rosa happyflowers que denoti un optimisme naïf i classista), o eslògans que comercialitzen valors. Deu ser això.

Seria genial que tots mengéssim bròquil fins que ens agradés, o coliflor o qualsevol altre vegetal amb mala reputació. Però no, és només amb la cervesa, el vi, el cafè, el tabac i d’altres begudes, majoritàriament alcohòliques. I la gent se sorprèn quan els comentes que no t’agrada, sense adonar-se que a ells tampoc els agradava, però que han obligat al seu paladar a acostumar-se al (mal) gust.

I perquè coi m’hauria de passar setmanes bevent una cosa que no m’agrada simplement perquè m’acabi agradant? No és pas perquè no hi hagi més begudes en aquest món a part de la cervesa. Mai, mai ho he entès. I és fascinant la repercussió que té: la indústria de la cervesa es dedica a crear un producte que generalment no agrada a ningú, i la gent el prova fins que li agrada. Em recorda les cançons de Manel. O som molt solidaris amb la indústria cervesera o som idiotes.

Per mi, això dels gustos adquirits no té massa sentit. Si es tractés de quelcom beneficiós o necessari, estaria justificat, però francament, no és el cas de la cervesa. Ep, però si t’agrada des del principi, res a dir.

En qualsevol cas, m’encanta la definició que en dóna l’Urban Dictionary: Another way of saying “this stuff is shit but you’ll get used to it“. Força acurat, crec jo.

Ara bé, com diu mon pare, para el carro Anton.  Tot això és el que primer em ve al cap, però ara siguem crítics. També és cert que a través dels gustos adquirits creix la teva capacitat de gaudir d’allò que et pot oferir la gastronomia, o qualsevol altra disciplina. Molts diuen que et donen una satisfacció i t’obren les portes a un nou món, on descobrir noves experiències pel teu paladar. Tot plegat em fa qüestionar què és el gust en sí, i si un gust adquirit de manera sobrevinguda i forçada no té el mateix valor que un gust d’origen, ja que des d’un punt de vista finalista i pragmàtic, els dos “t’agraden”. La veritat és que vaig trobar un article molt interessant sobre aquest tema, que em volia llegir de dalt a baix abans d’escriure aquest post, però és força llarg i en ocasions difícil de seguir. Fa una anàlisi filosòfica impressionant, i deixa algunes perles com aquesta:

Bromes apart, l’article (molt recomanable) comenta el punt de vista del filòsof Harry Frankfurt, entre d’altres; i he de dir que coincideixo plenament amb ell. Frankfurt creu que el gust adquirit és enganyar-se a un mateix. Però és un engany que ell anomena bullshit, una mentida però no per voluntat de mentir sinó per desinterès per la realitat (ja que la mentida coneix i es preocupa per la realitat). Així, amb la indiferència envers la realitat que presentem en adquirir un gust, estem ignorant les nostres pròpies preferències i allò que realment ens agrada, la nostra vertadera resposta, de manera que ens satisfem amb la impressió de què quelcom ens agrada (perquè n’hem adquirit el gust). Esdevenim doncs víctimes de la cultura, i això explica que molts dels gustos adquirits comuns variïn en funció de la zona. Frankfurt ho compara amb una víctima de la moda, que segueix cegament les últimes tendències sense valorar com li queda la roba o quin és el seu estil personal. Falsegem els nostres sentiments, fem que ens agradi allò que volem que ens agradi, ens imposem gustos que no tenim per culpa de pressions externes. Fins i tot hi ha gent que amaga els seus gustos perquè se n’avergonyeix, per por a que la societat no els aprovi. I evidentment, aquí ja fa estona que no estem parlant només del món culinari, sinó de qualsevol activitat.

Crec que si només valorem el fi, una postura que com ja heu vist no comparteixo en absolut, portant-ho al extrem ens podria agradar qualsevol cosa en base a la reiteració.  Els finalistes diran que això et permet gaudir de totes les coses i estar sempre content  i són els de marketing d’Estrella Damm. I, crec que és clar que això és una barbaritat, una circumstància de despersonalització absoluta i d’auto-submissió personal (a la cultura, a la moda, a la pressió social…) que condueix ulteriorment a un buit de sentit existencial (que maco, no?). Penso que el gust l’hem de descobrir, ha de ser natural i no ha de suposar un esforç. És un símbol de la teva individualitat i vertadera resposta a la realitat. Una altra cosa és que vulguem adquirir un gust perquè creiem que ens beneficiarà. Això, com deia al principi de l’article, crec que fins i tot és sa.

Ara bé, tot plegat no significa que ens hàgim de limitar a allò que ens agrada fàcilment i a primer cop d’ull, perquè ens privaríem de la realitat brutalment. Hem de ser oberts de ment, i desafiar el nostre gust constantment. En aquest sentit sí que ens hem de forçar a conèixer coses noves i descobrir-les, i la voluntat de canviar i millorar és necessària. Això ens permet escoltar les opinions de la resta en un món social on intercanviem idees contínuament, i el gust adquirit és possible gràcies a què estem oberts a suggerències. El problema és que això és una vulnerabilitat que permet que a vegades factors externs com els mitjans de comunicació ens generin gustos adquirits inautèntics i involuntaris. Buff, la veritat és que és un tema molt més complex del que sembla, i s’expandeix molt més enllà del gust per un producte.

Però vaja, que no m’agrada la cervesa.

Metacrítica

Com ja sabeu, jo sempre aposto per una actitud crítica. Hi ha qui diu, però, que portada a l’extrem – com passa amb quasi tot – té resultats negatius.
I què seria portar al límit l’esperit crític? Per mi és una mena de dubte cartesià. Qüestionar-ho absolutament tot. Descartes, com ja sabeu, aplicava el seu dubte metòdic perquè creia que era l’única manera de conèixer la realitat. Partia d’un escepticisme pirrònic. Crec que no cal anar tant enllà. En l’últim post ja comentava que és complicat traçar una línia que separa allò que ha de ser qüestionat i allò que no. Vaig parlar d’objectivitat i subjectivitat, però és sens dubte una diferenciació difícil d’establir. I personal.

De fet, l’esperit crític, portat a l’extrem, ens fa qüestionar si ser crítics és quelcom que ens convé. I és que tot comença per aquí. És un pas necessari. Si no, seria molt irònic (i absurd) adoptar una actitud crítica sense pensar si és la millor manera d’encarar la vida. Ser crítics perquè ens ho diuen seria el súmmum de la contradicció. Per exemple, segurament hi haurà qui es decantarà pel pragmatisme americà, en tant que dóna prioritat a les conseqüències pràctiques per conèixer i comprendre les coses. O d’altres que decidiran que ja estan còmodes on són, que no tenen cap necessitat de torturar-se mentalment amb qüestions filosòfiques.

Un cop has decidit que vols afrontar la vida amb l’esperit crític, has de valorar on aplicar-lo i on no. Ser crítics en ser crítics.

Un altre tema, relacionat amb això, és que l’esperit crític porta inherent la reflexió. I crec que s’ha de reflexionar, però no en excés, ja que ens pot portar a la sobrereflexió. M’explico: jo sóc dels que dóna moltes voltes a les coses. Això em suposa un obstacle a l’hora de prendre decisions. Molts cops arribo a una mena de paràlisi analítica, on intento trobar la decisió més òptima costi el que costi. Això, sumat a la possibilitat d’equivocar-me i obtenir uns resultats no desitjats, em dificulta decidir. Explicat en termes econòmics (d’alguna cosa m’ha de servir el que estudio), arriba un moment on el cost d’oportunitat de seguir analitzant sobrepassa els beneficis que es podrien obtenir prenent una decisió. A més, un cop presa la decisió, sóc també molt crític amb els resultats. Això evita tornar a cometre els mateixos errors, però a vegades també implica inseguretat. Dubto de si he pres la decisió correcta, i en aquest tema acostumo a ser pessimista.

La conclusió de tot plegat és que també hem de ser crítics amb la reflexió, per molt que sembli un element intrínsec de l’esperit crític, i saber fins a quin punt aplicar-la. De fet, la veritable conclusió és que hem de ser crítics amb tot, fins i tot en si hem de ser crítics i com ho hem de ser. Per cert, crec que darrere de tot això i hi ha un concepte clau, l’equilibri. Però això ja ho deixo per un altre dia.

Finalment, m’agradaria puntualitzar una cosa: tot això que dic no pot quedar en una elucubració estèril i feta per pur plaer intel·lectual sense incidència a la realitat. De fet, tinc aquesta sensació en els posts que he estat escrivint últimament. El que no m’agradaria és que ho veiéssiu com a cavil·lacions mentals d’un adolescent que no pot parar d’escriure la paraula “crític”, sinó com una cosa que cal posar en pràctica. I això m’ho dic sobretot a mi mateix, perquè és molt fàcil caure en la hipocresia: aquí puc escriure el que vulgui, i després comportar-me diferentment. Us ben asseguro, però, que aplicar l’esperit crític m’ha canviat molt el punt de vista de les coses i també com actuo, tot i que encara em falta. Proveu-ho.

Sigues crític

Aquest post fa molt de temps que el volia fer. Segurament el que diré és una cosa que ja sap tothom, però ho volia deixar per escrit.

Si hagués de sintetitzar en una frase la meva manera d’afrontar la vida (tot i que no estic a favor dels aforismes), seria “sigues crític”. I no és una cosa que hagi adoptat i seguit des que vaig néixer. Al contrari, deu fer potser un parell d’anys. Va ser quan vaig esdevenir conscient de què tenia una immensa quantitat de prejudicis i idees preconcebudes que em distorsionaven brutalment la realitat. Coses que donava per fetes i que mai m’havia plantejat, coses que assumia com a òbvies quan no en tenien ni un pèl.

Són assumptes que m’ha transmès el meu entorn. Moltes vegades és un entorn tan proper que ni tan sols et pares a pensar la veracitat del que et diuen. Parlo, entre d’altres, dels pares i dels professors. Des que ets petit, ells són la teva principal font de coneixement. Són les persones que admires, i les que tenen resposta a tots els teus dubtes. Persones que t’han cuidat des de petit, i que evidentment no volen res més que el millor per tu. Per això, tu assumeixes tot el que et diuen com a correcte (com és normal, d’altra banda). Però no ens hem de quedar aquí. Hem de qüestionar-nos allò que ens han dit. Parlo, és clar, de coses que admeten ésser qüestionades, i no de constatacions factuals com ara enunciats científics. M’atreviria a dir que és tot allò subjectiu el que podem posar en dubte (un límit a vegades difícil d’establir). No hem d’oblidar que necessitem una base per poder fer tot això, per fer aquest procés crític, una base que hauríem d’obtenir a través d’una educació de lliure pensament.

Això no vol dir que ens transmetin voluntàriament pensaments condicionats. A vegades ho fan perquè potser ells mateixos tampoc s’ho han qüestionat mai. Parlo, per exemple, d’idees polítiques, de religions, de maneres d’actuar, de com viure i encarar la vida. Cadascú ho hauria de fer a la seva manera, com cregui que és millor. De fet, també pot ser al revés, que hagin arribat després de reflexionar a que allò que fan és el millor a fer, i hagin decidit transmetre-ho així als seus fills. En aquest cas, ho trobo més que respectable, tot i que sempre justificant-ho i explicant-ho, i cal deixar lloc pel pensament propi, i no imposar mai res. S’ha de fomentar l’autoformació com a persona.

Tot això que he dit en relació als pares i professors és aplicable a tot el teu entorn. He fet servir aquest exemple perquè crec que és el més directe.

Per això crec que has de ser crític. I quan dic crític, és amb tot. No acceptis els arguments d’autoritat ni els arguments de grup. Per molt important que sigui la persona que diu quelcom, no t’ho creguis ni t’ho prenguis com una veritat absoluta. Tot allò que es recolza únicament en el que diu un personatge de renom no és més que una fal·làcia. Analitza-ho des del teu punt de vista. Pensa per tu mateix, no adoptis idees d’altra gent, encara que sigui el que fa tothom. El més fàcil és sotmetre’t al que diu tothom. Però la comoditat és l’enemic del progrés. És molt difícil aplicar el teu criteri sense influències externes. Hi ha desenes de biaixos cognitius que en ho impedeixen, fins i tot alguns d’aquests són inherents a tota persona per la seva naturalesa humana. Però el que sí que podem evitar és tot allò extern que ens condiciona, com ara estereotips.

 

A més, crec que aquesta és l’única manera de que el món avanci. Només si cadascú pensa per si mateix poden sorgir noves idees, i aquestes són les que permeten l’evolució de la societat. No podem quedar-nos encallats en allò que ja existeix. L’esperit crític porta a la innovació. I la innovació al progrés, en tots els nivells.

Per això, quan us expliquin una cosa, analitzeu-la des del vostre punt de vista. No us deixeu endur per la veu de l’anunciant. Sobretot en els mitjans de comunicació, que en ho donen tot mastegat i no ens deixen pensar. De fet, i com sempre diu l’escriptor Jordi Folck, la televisió (en el que ell bateja com la “generació pantalla”) és l’enemic de la creativitat, un atemptat terrorista a la imaginació, que incita a la passivitat. És contrari al progrés, no fomenta el pensament crític. De petits en tallen la creativitat, ens jutgen si no fem allò que fa tothom, i ens condemnen per ser diferents. Cal ser “normal“, un terme definit per la societat. Potser com a reacció a això sembla que hi ha una certa tendència encara més ridícula i de conceptes completament antitètics, que pretén “ensenyar” creativitat.

En fi, llegint el que he escrit tinc la impressió de que he parlat de moltes coses i no n’he tancat cap. Però potser en un altre post. Salut.

All thanks to Algebra

Yesterday it was the first time I used Google Docs. I’ve always been more of a DropBox fan. Nonetheless, my colleagues told me they would upload there the project we’re currently working on. To my surprise, when I entered google docs I found a document called “Welcome to Algebra with Ms. Har”. I don’t know why, but I got goose bumps. I think that finding it three years after makes it even more special.

becky algebra

I ran through the presentation, and a feeling of melancholy invaded me. Had it really been three years since I first met them? Yes. Wow. After looking at all the pictures, the only thing I could think of was how grateful I was to them.

Back then, my english was too poor to express anything. I saw English as an obstacle, now I see it as an instrument. And that’s thanks to them too. Thank you Becky, thank you Tom.

Anton

El futbol i l’entorn

Doncs sí, avui parlaré de futbol. I què? Mai he entès el prejudici que molts tenim sobre aquells que opinen sobre el futbol. En alguns fins i tot es materialitza en una mena de superioritat moral.  La consideració d’opi del poble, la banalitat del tema i el fet de què sigui quelcom estès per tota la societat fa que sigui un tema tabú en àmbits (que pretenen ser) més intel·lectuals. És un gust com un altre, una afició com una altra. Sí, es tracta en la majoria de casos d’un gust adquirit per la societat occidental. Vaja, que si en lloc de néixer a Espanya haguéssim nascut a Estats Units, ara estaríem parlant probablement de futbol americà. Però això no el converteix purament en la distracció pels més ignorants. Crec que el sol fet que t’agradi ja justifica que en puguis debatre sense problemes, independentment de perquè ens agrada (sigui per gust propi o per imposició social). Si haguéssim de decidir si és correcte que ens agradi una cosa en funció dels elements que ens han portat a aquest gust, pararíem bojos en una anàlisi eterna i sense respostes definitives.

I m’agrada el futbol.

I tot això és per justificar que parli de futbol. És una mica patètic que m’hagi de autojustificar en el meu propi bloc. Però ja sabeu que jo sóc molt pesat i tossut i tontet, i intento ser crític amb tot, i a vegades se me’n va de les mans. Al final acabaré fent metacrítica (nota: l’he acabat fent: Metacrítica). En fi, anem al que importa, la part esportiva.

Hi ha una eterna discussió que últimament em porta de corcoll. Quan es valora si l’entorn del Barça és més destructiu que el del Madrid, se sol prendre com a referència la premsa. La setmana passada sentia una tertúlia on es criticaven unes declaracions de Gerard Piqué. El jugador deia que en l’entorn del Madrid es queden amb els aspectes positius dels partits, mentre que a la capital catalana la lectura és sempre negativa. Un dels tertulians criticava durament el futbolista dient que no era veritat que a Madrid no hi hagués crítica a l’equip, i puntualitzava que en reiterades ocasions en els diaris hi havien aparegut articles criticant al president, a l’entrenador o al joc de l’equip blanc.

Crec que amb això es comet un greu error. El que s’ha de valorar no és la proporció d’articles a favor/en contra de l’equip que apareixen en els mitjans de comunicació, sinó el que pensen els aficionats, el que senten. Perquè molt poques vegades els mitjans expressen el que realment sent la comunitat, que és el que volem valorar. No ens podem basar en el que diuen els principals diaris esportius i les cadenes de televisió, entre d’altres coses pels innumerables interessos que corren per aquests àmbits.

I si parlem de la capacitat d’influència dels mitjans, vull pensar que no tothom es deix endur pel que llegeix, que la gent té una opinió pròpia i formada i que no cerca opinions i tertúlies de la premsa per després poder presumir d’arguments davant els amics. Espero i desitjo que tothom vagi amb l’esperit crític com un escut davant els bombardejos d’informació tendenciosa que rebem constantment. I, si no, també és cert que no tots els seguidors del futbol compren diaris esportius o miren informatius esportius.

El problema sorgeix en com avaluar el que sent el madridisme o la culerada. Una opció es basar-te en les sensacions que tens del teu entorn. Evidentment, l’entorn personal mai serà prou gran com per ser representatiu, i a més hem d’assumir que la interpretació que en fas és correcta. Descartada aquesta opció, intoxicada de subjectivitat, tenim altres recursos, com les enquestes. De nou, però, topem amb el mateix inconvenient: la mostra no sol ser representativa, tot i que és molt més elevada i considerable. Potser aquesta seria l’eina que més podria aproximar-s’hi, però tot i així sempre serà incompleta.

Certament és un tema molt complex que no té una resposta definitiva. El que està clar és que els titulars sensacionalistes i abusadors d’humor semàntic que trobem a diari a la premsa esportiva són només un cúmul d’opinions personals sense cap valor universal i que en cap cas mostren el que pensa el grup. Potser el problema, com abans s’intueix quan parlava de la influència dels mitjans, és que la gent assumeix que sí que són representatius de la idiosincràsia comuna, i vol alimentar el sentiment de pertinença al grup assumint-les com a pròpies. Potser estic infravalorant l’efecte ramat. O potser, per variar, sobreanalitzo.

Page 1 of 121234510...Last »